INT. PLANTA D'HOSPITAL - PASSADÍS - NIT
Sam surt de la sala de material brut eixugant-se les mans, veu que algú de l'equip va per parlar i aixeca un dit.
No em diguis «consulta-ho amb el coixí». Fa onze anys que ho consulto amb el coixí. Aquesta nit he fet la ronda de medicació, després he pres les constants, i després he segut amb el senyor Okafor mentre em demanava que obrís la finestra per sentir la pluja, i he dit «d'aquí a un minut». I ho deia de debò. Ho anava a fer.
No ha estat una mala nit. És això. Cap aturada cardíaca. La bomba del quatre s'ha portat bé per una vegada, i la noia de l'empresa de suplències ha resultat ser boníssima. Ha estat una nit normal, ho he fet tot bé, i ara m'he passat vint minuts a la sala de material brut perquè no recordava si li havia obert la finestra o només havia pensat a fer-ho.
Hi he tornat. Estava tancada. Ell dormia. Per tant no tenia importància, en el sentit que no havia passat res, i tenia més importància que qualsevol altra cosa, perquè m'he convertit en algú que diu «d'aquí a un minut» a un home que ha demanat una sola cosa.
Ja saps com era abans. Tu em renyaves per això. Seure als llits. Aprendre'm els noms dels nets. Una vegada vaig dur una setmana a la butxaca el número de la filla del pacient del llit sis, perquè ella voldria saber-ne alguna cosa. Ja no soc així, i em vaig dient que són els torns, que falta personal, que és l'hivern, i és tot això, i també és que tinc quaranta-vuit anys i allò que sabia fer bé s'ha gastat pel mig com un mitjó.
El canvi de torn és a les set. El faré com cal, tot per escrit. Després aniré a obrir aquella finestra, perquè encara plou. Després me n'aniré a casa i no posaré el despertador. Et pots quedar el meu bolígraf bo.