EXT. CASA ADOSSADA - PORTA D'ENTRADA - VESPRE
Owen és a una passa de la porta, amb la roba de feina. El noi de catorze anys que ha obert té una mà al pestell. Owen l'assenyala amb el dit.
Hi és, el teu pare? No. Bé. No vinc per ell. Vinc per tu. Queda't aquí, tranquil. No entraré.
Saps qui soc. Coneixes el meu fill. L'Isaac. Petit, amb ulleres, que fa allò amb les mànigues. Li llences la motxilla a la paperera del costat de la marquesina de l'autobús. Cada dia des de les vacances de mig trimestre. Li diu a la seva mare que la perd. Set motxilles. Vaig comprant motxilles, Callum. Les compro en paquets.
He vingut a espantar-te. Això t'ho dic de cara. M'he estat vint minuts assegut a la furgoneta pensant què et diria. Tenia un discurs. Amb moltes paraules que no agradarien a la teva mare.
Llavors fa un moment t'he assenyalat amb el dit, i has fet això. Amb el braç. Amunt. Abans que jo acabés d'assenyalar-te.
Quin braç més ràpid, nano. El conec, aquest braç. Jo en tenia un. El meu pare era un home gros en una cuina petita, i jo tenia el braç més ràpid del carrer. I cada dia a l'escola buscava algú més petit que jo i li llençava la motxilla a una paperera.
L'Isaac no. Un altre, abans que tu nasquessis. El Danny Moss. Penso més en el Danny Moss que en el meu pare.
O sigui que això és el que faré. Res. No ho diré a l'escola i no ho diré al teu pare. No ho diré al teu pare, Callum. Em sents?
Però demà, a la marquesina, agafes la seva motxilla, l'hi dones i dius «té». Una paraula. Només has de fer això.
Aquest és el meu número. No em truquis per l'Isaac. Truca'm si mai et fa falta una furgoneta.